De manera intel·ligent, Descartes, tot i havent destruït completament l’edifici del coneixement que estava arrelat en ell i conjurava tota una sèrie de prejudicis, acaba axiomatitzant tot el seu sistema filosòfic a partir de la veritat clara i distinta del cogito, la qual és un principi que li dona impuls per acabant trobant totes els altres.
Un cop ha reconstruït l’edifici del coneixement, podem concloure que, si erro, és perquè sóc humà, és a dir, limitat, i em precipito. Déu però, no m’enganya sobre el món a partir del qual puc obtenir coneixement.
Els sentits són una font fiable de coneixement tot i que, per a trobar algunes veritats, faci falta perseverància, ja que, no totes són tan evidents com les veritats matemàtiques.
És apropiant-nos de la veritat com ens podem apropar a Déu, al sobirà de la veritat portador i creador de la veritat per excel·lència.
D’aquesta manera, Descartes entén la filosofia com un mode de ser partícip d’aquesta vida, el gaudi de la qual, consisteix en la perfecció de l’altra.
Podem ser savis i conèixer l’obra de Déu, disfrutar-la i estimar-la per tal de disfrutar aquesta vida però mai arribarem a ser tan savis com Déu a causa de la nostra imperfecció i finitud.
És doncs, el coneixement del món, precipitat, quan ens porta a l’error, però, mitjançant la perseverància, en porta a la veritat, la qual ens fa savis i ens apropa a Déu, fent d’aquesta vida una vida feliç.
En conclusió, la metafísica de Descartes podríem dir que comença amb el reconeixement de la veritat clara i distinta de la nostra pròpia existència i arriba a la teologia, a l’existència de Déu com a condició necessària per a la nostra.
És per això que el filosofar per a Descartes acaba sent més un tràmit que una hàbit. Una drecera que ens dona la seguretat d’estar fora de perill vivint de manera tranquil·la i joiosa mentres tinguem a Déu com a punt de partida i de final.