Una de les impressions que m'he endut més d'una vegada en tots aquests anys de fer classe com a professora de llengua, ha estat que de vegades, els alumnes, es queden meravellats de descobrir quantes hores a la setmana els dediques a ells. Moltes més de l'estricta estona de classe. I aleshores els dic: tu què et penses, que les classes es preparen soles?
És divertit observar-los la cara quan els expliques l'estona que t'has dedicat a fer fotocòpies, buscar exercicis, pensar temes de conversa, crear tasques que tinguin un inici, un desenvolupament i un final; la inversió de temps que has fet per crear un programa i uns objectius, i les capacitats que has de tenir per anar-lo adaptant als imprevistos que se succeeixen durant el curs. I és curiós de veure com es van adonant de mica en mica de la importàcia que tenen en la meva vida quotidiana, i que fins i tot penso en ells durant el cap de setmana.
Aquest tipus de converses, justes i de manera puntual, generen un clima de confiança, respecte i reconeixement entre alumnes i professors. És una aproximació no gens necessària, però que si s'esdevé fa que es renovi l'ambient a l'aula de manera positiva. Els alumnes agraeixen saber una mica què hi ha darrere de les classes, no només per tafaneria, sinó també per comprendre millor com es fonamenta i es desenvolupa el curs al qual estant dedicant temps i passió. Això els dona embranzida per continuar fent-ho bé i no perdre la inquietud per aprendre, perquè veuen que el professor fa el mateix amb ells.
Soc del parer que els professors no cal que ens amaguem sempre estrictament darrere d'una cortina invisible: no fa cap mal, de tant en tant, reconèixer l'esforç que fa un mateix a fi de fer-ho el màxim de bé per als altres.